La primavera va entrar ahir de puntelles a casa nostra, de forma imperceptible. Ha decidit arribar acompanyada d’un cel gris, vent i pluja. Havia fet un pacte amb l’hivern que també ha marxat de la mateixa manera.
Hui el vent bufa fort i escampa la pluja com si l’univers volguera netejar el món i emportar-se ben lluny les injustícies, les guerres i tot el que ens fa mal. M’agrada pensar que això és el que està passant: que el cel plora perquè no pot més. Ja feia temps que no plorava tant i crec que no pot parar, però sent que després d’estos dies la vida va prenent altra forma i estem preparades per al que vinga. I el que vinga ho vestirem amb flors de tots els colors perquè ens hem cansat del “va com va” i toca cridar “va com vull, com volem”.
Sí, fa dies que la pluja ens acompanya. Una pluja que també abraça i rega la terra i l’alimenta perquè així puga brollar tota la verdor que li correspon, que acabe de florir tot el que haja de florir, que els rius i els barrancs canten i que les oronetes arriben amb el cel net i ras per regalar-nos els seus balls.
Encetar així esta estació, tan repleta de llum i color al nostre imaginari, ens recorda que la primavera, com la vida, està plena de contrasts, de contradiccions i de possibilitats. I això ens vull recordar hui. Tot i que hi haja dies en què sembla que suportem el pes més gran de tots, som com aquella flor que travessa l’asfalt i s’obri pas per créixer i explorar el món més enllà dels clivells. La flor que anhelant la llibertat es fa invencible i ens recorda que tot és possible, que ací estem i seguirem.
Fins que arribe el cel blau i el sol candent, gaudim de la pluja i el que ens regala.
I que siguen sempre infinites les possibilitats.