El camí de la creació de vegades es torna fosc i laberíntic, fins al punt en què pots arribar a perdre’t per complet i no recordar ni per on has vingut.
Un poc així és com em sentia setmanes enrere, abans d’esta pausa en què he dedicat molt de temps a reflexionar, però també a desconnectar d’allò que es suposava que havia de fer, del que s’esperava de mi, o almenys del que jo esperava. Vaig decidir que agafava la bici i marxava costera avall i sense mans. El pitjor que podia passar era caure.
Bé, informe que no he caigut, tot el contrari. La bici ha resultat ser el vehicle a la inspiració i a la connexió amb la motivació intrínseca que em va portar a emprendre este camí quan un dia em vaig alçar al matí plorant perquè no volia treballar més com a metgessa.
He recuperat el gust de tocar per tocar, cantar per cantar, ballar per ballar i, en definitiva, de fer per fer. El que mou tota està passió és poder expressar-me lliurement, sense filtres, poder SER. M’he descobert fent noves cançons, sense ningun pretext, dibuixant i pintant amb ceres perquè sí, i convertint-les després en una il·lustració. M’he convertit en el meu propi vehicle i canal de difusió de tot allò que es desperta a les meues entranyes.
Sempre m’ha encisat el blau i ara ve per quedar-se. El blau és la creativitat que s’obri pas com el cel que s’entreveu després de la tempesta i les ganes d’experimentar que arriben com un riu tranquil que va fluint i es torna oceà.
Queda’t si vols navegar per estes noves aigües, a veure on ens porten.