Crisi existencialista tocant a la porta. Amb dos cops de puny una catàstrofe ho assola tot i aclapara el 100% de la teua atenció redirigint per complet el teu focus. En moments així, d’inici tot s’atura, se’t talla la respiració i t’agafes fort a allò més essencial, la vida. Allò que fa 2 minuts era important ha deixat de ser-ho i ha passat a un plànol totalment secundari. T’ho replanteges tot, procures buscar-li sentit al que està passant.
Pausa.
Va arribar ella sola, demanant a crits que l’agafara de la mà, i això he fet. Pausa de xarxes per qüestionar-me este projecte i per baixar considerablement els inputs que ens arriben cada dia a través de les pantalles. Gràcies a este procés he pogut reconnectar amb el quotidià, amb les coses minúscules que li donen forma al dia a dia i que acaben contant la nostra història. El cafè del matí, passejar pel poble i abraçar-te a cada cantonada, els ratets de tu a tu i per a tu, anar al comerç local, el dinar del diumenge… He redescobert, en tot, una intimitat que trobava a faltar i que em dona la llum necessària per a seguir i explorar nous camins des d’esta premissa: la intimitat com a forma de vida. Compartir des de la proximitat i la sinceritat.
I així comença esta nova etapa.
Voldria que vingueres amb mi.