Era precís i havia d’arribar este moment. M’agrada massa escriure i el que vinc a compartir hui pense que és una bona raó per inaugurar este espai que vos convide a passejar amb mi.
Comence fent-me una pregunta: quantes vegades haurem escoltat allò de “cantant en valencià no arribaràs a ningú”?
Eixa i altres frases similars ens perseguixen en general a les artistes que creem i ens expressem en una llengua pròpia no hegemònica. Però vinc a contar-vos, que sí, que es pot arribar, perquè si alguna cosa te l’art i en este cas la música és que ens connecta molt més enllà de qualsevol llengua o cultura. La música és un llenguatge universal i te el poder de transmutar-ho tot, de connectar-nos, de fer-nos vibrar en la mateixa freqüència i crear així un espai real on ens sentim connectades i ens entenem en essència.
Gràcies a este poder i a moltes altres circumstàncies, fins i tot algunes que en el moment em paregueren entrebancs i resultaren ser oportunitats, em trobe en la necessitat de compartir l’experiència que vaig viure fa uns mesos a Guatemala, on la vida em va portar a viure. Allà, a l’altre costat de l’Atlàntic, molt lluny del Mediterrani, m’obriren les portes de casa seua per fer un concert. I sí, sabien que cantava en una llengua que no era la seua i probablement no l’havien escoltada mai, d’altres no sabien ni que existia, però ningú es va plantejar que això fora un impediment, perquè, sincerament, no ho és.
Així doncs, ens situem a més de 8000 Km de casa amb una guitarra ben xula que m’havien deixat uns dies abans del concert. Ho prepararem tot de la mà de Sofar Guatemala i d’Artista de Café, que ens va deixar omplir de música el seu preciós espai, i també d’Estudio Cuatro Santos que va deixar constància en imatges de tot el que anava a passar aquella nit. Arriba el dia i tot són nervis. Com anava una pegolina a cantar les seues cançons en valencià a Antigua de Guatemala? Inimaginable, em deia jo. I com aquelles coses que ni tan sols has imaginat i de sobte es donen, va passar tot, just així, com un somni.
Cantar les meues cançons a un altre país. Començar a tocar i veure com la gent estava tan present, amb aquelles mirades brillants, corejant i abraçant-me amb les seues reaccions, els agraïments i les històries que em contaren després, van ser un dels millors regals que m’emporte. Un país on ni em coneixien ni m’entenen si els parle en valencià, però on hi ha un gran desig per descobrir i per abraçar les diferències. Perquè si d’alguna cosa entenen a Guatemala és que en la diversitat està la riquesa més gran. Una terra on es barregen diferents cultures i on es parlen, ni més ni menys, que 25 llengües. On batallen per mantindre viva cada part de la seua història i cultura, per xicoteta que siga.
Gràcies a la família que vaig trobar a Guatemala, per fer-ho possible, per acollir-me com una més des del primer segon i per confiar en mi cegament. Per compartir tanta llum amb mi i per regalar-me una experiència increïble que atresore amb gran estima.
M’emporte moltes lliçons de viure fora durant un temps i diria que està és una de les més importants. Hem de fugir dels prejudicis, valorar i potenciar la cultura i la llengua pròpia, a casa i més enllà dels nostres territoris. Cuidar-ho com el bé preciós que és i proclamar-ho als quatre vents. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Guarde esta experiència com una prova més de que es pot eixir del camí, del circuit, i de tot allò que sempre s’ha esperat de nosaltres. Que moltes vegades som nosaltres mateixa les que ens posem murs per les limitacions que se’ns han insaturat massa endins a base de repeticions inoportunes. Que tot és un constructe.
La realitat és que tot és possible i tot està per fer.
Si has arribat fins ací vinc a dir-te que arribarem allà on vulguem i que açò només és una part de tot el que està per vindre.
Kela.