Des de dalt del terrat de casa, he decidit alçar la veu. No per cridar més fort, sinó per tornar a escoltar-me. Per reconnectar amb qui soc, d’on vinc i cap a on vull anar.
Naix així ‘A un pam del cel’, una proposta amb força i carregada de sentit, una declaració d’intencions. Tot cantant des dels terrats.
És un acte d’amor: per la llengua, pel paisatge que m’ha criat, pels espais que m’han vist créixer, i per la música feta des de les entranyes. És el dret a habitar el poble i la ciutat des de la tendresa, dret a ocupar el silenci amb cançons pròpies, i dret, també, a resistir la pressa i la cultura que tot ho vol igualar.
“A un pam del cel” és resistència.
És reapropiació d’espais i memòria sonora.
És dir-li al món que des d’ací també es canta,
i que no hi ha lloc més alt que la pròpia identitat.
De moment, comence així: amb una cadira, una guitarra i moltes ganes de tornar a cantar des d’un lloc que és llar i em dóna ales.
No li perdeu la pista al que vindrà i passarà a un pam del cel.